VEÏNS

Vicenç Rovira Aficionat a la fotografia des de fa 15 anys. Ha fet diferents cursos, seminaris o tallers realitzats a Girona i comarques. Bàsicament treballa en blanc i negre, procurant controlar tot el procés de la fotografia: des de que prem el disparador fins que surt la còpia del laboratori. És soci fundador de l’agrupació Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí de la qual és president i el responsable de les exposicions del claustre de l’Hospital. Pertany al grup Hidroquinona de Girona L’any 1999 va fer la seva primera exposició al bar Es Toc de Girona i des de a les hores ha realitzat un total d’una quarantena d’exposicions entre individuals i col·lectives.

© V. Rovira

 

 

 

De nit, el Carrer Major és un riu de silenci. Amb lluna nova els fanals reboten contra el terra una claror de plom que algun gat buscaire travessa expectant. Si hi ha lluna plena, el silenci forma una pasta tèrbola i el blau de l’asfalt i les façanes de les cases es tornen irreals. Una irrealitat antiga, que podria ser morta. La closca d’un llac de llegenda, refractària al temps i a la mobilitat de l’existència.
Però sota la falsa coberta, les aigües es mouen i es barregen. El Carrer Major, a punta de dia, és una serpentina. De cada giravolt hi penja una vida. Vides serenes. Vides cansades. Vides eixutes. Vides amorosides. Vides mandroses. Vides atabalades. Vides inquietes. Vides que es deixen viure i vides que no en saben. Vides que assalten el món. Vides que es deixen menjar.
De lluny, de prop o d’aquí mateix, cada veí du una maleta. Les maletes poden ser plenes de somnis. Somnis del Sud. Somnis del Nord. Somnis dolços. Somnis estrafolaris. Somnis de paper. Hi ha maletes on hi caben molts somnis. I vides que duen maletes molt plenes. D’altres encara s’han d’omplir. I algunes potser no s’ompliran mai.
Si sortissin tots els veïns alhora, el Carrer Major seria un altre. Es teixirien converses, s’establirien conxorxes, transvestirien la nit, inventarien alguna cosa ara inexistent. Trobarien còmplices inesperats. Tanta falta que fan els còmplices, per anar pel món! Però els veïns mai no surten tots a l’hora. Degoten d’un en un. Van a la feina. A passejar. A treballar les terres. A conquerir el món.
Quan camines pel Carrer Major als vespres, les finestres emeten llums, sons. Són talls de vida que emergeixen fragmentats, brollen de dins cap a fora. Imagines els veïns que veuen la tele, o escolten simfonies, que s'estimen o s'enyoren, No tens un foradet per mirar pedra enllà.
Paisatges interiors, domèstics, profunds. La calma, el recer, els llaços, els lligams, les distàncies, totes les vides a través de les mans, del gest, de la mirada d’en Vicenç Rovira.
La seva maleta sempre és plena. Hi ha posat les dues mans i ha llençat al cel de Gualta aquest grapat d’imatges, ens ha regalat les imatges dels veïns del Carrer Major.

 

Judit Pujadó