Sense Son
Quan era petita m’havia imaginat que no podia dormir i que em passava les nits llegint, escrivint i fent un munt de coses creatives. Era una visió romàntica de l’insomni. Més endavant hi ha hagut moments de la meva vida que no he dormit bé, ja sigui per nerviosisme, per incapacitat de desconnectar la ment o per un excés d’activitat o treball.
És sorprenent com una cosa tant quotidiana com dormir, el son i els somnis, encara romanen un misteri. Des d’un punt de vista científic, no es coneix bé quins són exactament els beneficis de dormir pel metabolisme i quines són les conseqüències de la seva mancança. Des d’un punt de vista cultural, és interessant plantejar-se la forma amb què entenem el dormir i l’idea mateixa de l’insomni, perquè ens porta a observar com una cultura o societat es relaciona amb la noció del temps i el seu control, amb la nit i el dia, amb la llum i la foscor, amb la privacitat, la seguretat o vigilància de l’entorn, amb la consciència i l’oblit, amb la noció de salut i la definició de patologies, etc.
El projecte Sense Son, però, sorgeix principalment motivat per la curiositat de conèixer l’experiència personal de gent que per algun motiu dorm molt poc. M’interessava mirar el fet de no dormir com a fenomen, sense limitar-ho a la gent que no pot dormir o a un motiu específic, perquè sinó hauria hagut d’acceptar algún tipus de classificació. D’una forma oberta, flexible i arbitrària, vaig decidir, com a referència, que faria fotos de gent que dorm fins a quatre hores diàries, inclús si només els passava a temporades. Volia conèixer com això els afectava, quins podien ser els motius i com se sentien ells mateixos al respecte.
Llavors també em vaig començar a preguntar: si faig retrats de gent que no dorm, aquest fenomen anònim i invisible (més enllà del cansament i les bosses als ulls) es podrà veure a les fotografies? Puc plantejar les sessions fotogràfiques d’una manera que serveixi perquè la gent afectada alliberi angoixes o transformi emocions negatives en positives a partir de la conversa o d’un exercici creatiu?
M’imaginava que la majoria de gent que dorm molt poc és perquè té preocupacions o un nivell d’activitat mental molt alt que els manté desperts. Vaig pensar que podia demanar-los, encara que només fos durant una estona en el context de les sessions fotogràfiques, de fer alguna acció per contrarestar les causes de no dormir, com per exemple exercicis de relaxació o, inclús, si en sabien, una mica de meditació.
L’entorn per fer les fotos, volia que fos arbitrari però també específic. A partir de les entrevistes inicials, vam triar un lloc desitjat, on ells se sentissin a gust o que tingués relació amb el seu problema individual. L’objectiu no era necessàriament que el lloc s’interpretés a les imatges o representés alguna part de la història d’aquestes persones, sinó que emocionalment o per contacte, es veiés traduïda la relació en les seves expressions i gestos.
Vull donar les gràcies a la Mª Victoria Ciriza, la Marisol Hernández, el Marçal Muns, la Virina Harrison, la Louise Clifford, la Glòria Castany, el Jonathan Leipert, la Cathy Ward, el Nick Gopaul, la Rebecca Harrison, el Markie Ward, la Rupinder Dulay, la Rachael Jones, l’Alfredo Barros i l’Ingrid Pollard, pel seu temps, la seva dedicació i paciència i, sobre tot, per la seva confiança. Les seves històries, les experiències i la seva opinió tenen un gran valor i han sigut la part més interessant del conjunt d’aquest treball, que sempre he entès com un procés creatiu i d’aprenentatge. |
